Aquesta és la història d’un noi que va tenir un somni, o millor dit, del somni que va tenir un noi. Igual que en els contes aquesta història va passar fa molt de temps, tot i que d’alguna manera no s’ha acabat.
Els temps difuminen els records però el que és viu en la memòria és que va passar a l’estiu, en temps de vacances. El noi era amb els pares fora de la ciutat, a la segona residència, una caseta al mig del bosc que s’havia fet poc a poc i amb molts esforços i il·lusió.
Del somni en si no en recorda gran cosa. No va ser gaire llarg, de fet diguem que va ser tan breu com intens i més estàtic que dinàmic. Semblava més una fotografia que un film. A la imatge doncs hi havia dos personatges: el noi, evidentment, i una noia. Caminaven per una platja deserta, plena de llum i de sorra on dominava una gran quietud.
Anaven agafats de la mà i no parlaven, no calia parlar. Hi havia un tercer personatge que no es veia a la imatge, però que ves per on possiblement fos el més important de tots: l’amor, o potser l’Amor en majúscules perquè aquell noi mai havia sentit un amor tan gran, tan intens, tan tot el que pugueu imaginar com el d’aquell somni. I de fet, el noi mai ha tornat a sentir un amor com aquell.
Amor sí, però no com aquell.
Tot plegat era molt naïf, molt innocent. Sense petons, ni carícies, ni paraules tendres, gairebé sense mirades. Però era un amor immens, una felicitat plena. No podia haver res millor que aquell moment, que evidentment no podia durar per sempre.
El noi es va despertar i la noia es va esvair, però ell ho recordava tot i en el seu cor encara bategava aquell amor pur i immens. Estava desconcertat, mai havia tingut un somni semblant, mai havia sentit res semblant. I la noia… la coneixia, sabia qui era. Era una companya de l’escola amb la que sempre havia tingut un tracte cordial, però sense arribar al que es podria considerar una amistat.
Tampoc era de les seves preferides de la classe. En aquella època encara no s’interessava massa per les noies però tot i així ell tenia el seu ranking de ‘ties bones’ i aquesta no sortia a la llista. Així que el noi no entenia què pintava aquella noia en el somni, però ja se sap que els somnis no tenen lògica, o la tenen però no la sabem veure.
Finalment el noi es va llevar. Feia un dia preciós, molt de sol, calor, vacances, res a fer i tot per fer. Però al mateix temps era gris, trist, buit.
Acabava de sortir de l’experiència més meravellosa de la seva vida i se sentia molt i molt trist. Volia tornar a somiar, tornar a sentir tot allò, volia viure en un somni, però és clar, no podia ser.
Es va passar tot el dia ensopit i sense esma per res. Els dies següents van ser igual de tristos. Quan arribava la nit desitjava tornar a somiar amb aquella noia i l’amor que emanava. Aclucava els ulls i pensava en ella fins adormir-se amb l’esperança que tornaria el somni. Però això no va passar mai.
Aleshores va tenir una idea que segurament molts haurien tingut abans i que era tan senzilla com trobar a la noia del somni.
Ja feia uns anys que no es veien, el noi estava a l’institut fent el batxillerat i pensant en la universitat. Bé, ara ja no, ara pensava en trobar-la. No tenia ni el telèfon ni la seva adreça ni res de res. Tan sols sabia el nom i els cognoms, però això no el va tirar enrere. Estava decidit a trobar-la.
Va tenir una idea una mica boja: organitzar un sopar d’exalumnes. Així tenia l’excusa perfecte per buscar-la i demanar als altres de la classe per ella sense aixecar sospites.
De manera que va començar per fer una llista de tots els companys que recordava. com que el noi tenia molt bona memòria gairebé els va anotar a tots.
Un cop feta la llista va començar a localitzar-los, primer amb els pocs telèfons que tenia; no era gaire popular a l’escola. Sempre havia algú que tenia el telèfon d’algú altre que faltava per localitzar, de manera que la llista d’assistents va anar augmentant.
Però la noia no apareixia. Ningú en sabia res d’ella. Sembla que algú li va dir que havia marxat de la ciutat. Quan s’havia quedat estancat va tenir la idea d’anar a l’escola per demanar ajuda. Va portar la llista de la gent que faltava per si li podien donar algun contacte i molt amablement ho van fer. Però la noia seguia sense saber on era.
Esgotada aquesta possibilitat va pensar en el padró municipal, però com que ja sabia que aquesta informació no li donarien va mirar d’arribar per la porta del darrera i va trucar al 010 de l’ajuntament i va explicar sense embuts que estava buscant una companya d’escola per convidar-la a un sopar d’exalumnes.
La resposta va ser que no podien facilitar aquesta informació perquè eren dades privades PERÒ el que sí que podien fer era contactar amb ella i donar-li el telèfon del noi, si és que ella estava interessada. Al noi li va semblar perfecte i els va donar el telèfon de contacte, el nom i les poques dades d’ella per poder fer la recerca.
Mentre tot això passava el noi seguia localitzant altres companys, acordant una data pel sopar i començant a buscar un lloc on celebrar-ho.
Tot i així estava neguitós amb la manca de noticies de la noia i va decidir cremar l’ultim cartutx que li quedava en ment. Va agafar la guia de telèfon i va buscar tots els abonats amb el cognom de la noia, que no era massa comú. Va pensar que serien pocs però en van sortir més dels que es pensava. Tot i així no es va arronsar i va començar a trucar un per un a cada número.
Cada dia en feia uns quants. Trucava, preguntava, es disculpava i penjava. Sempre el mateix perquè ella mai vivia allí.
Els dies anaven passant i finalment un dia van trucar de l’ajuntament. Li van dir que la noia que buscava s’havia donat de baixa del padró, la qual cosa volia dir que havia marxat de la ciutat. El noi va demanar si sabien on però això ells no ho sabien. Podria ser qualsevol lloc, és a dir: impossible.
Decebut va seguir amb la seva llista telefònica, que ja s’estava acabant. I a més, si ja no vivia a la ciutat quin sentit tenia seguir fent trucades? Era absurd però va decidir esgotar totalment les possibilitats. Va seguir la rutina de trucar, explicar-se, disculpar-se i penjar fins que un vespre li van donar una resposta diferent: la noia no vivia allí però sabien qui era: la seva neta.
El noi no s’ho podia creure i com va poder es va explicar una mica millor sobre el sopar i tota la pesca. Els va deixar el seu telèfon perquè ella pogués contactar aquell mateix cap de setmana quan els anés a veure.
I així va passar, ella el va trucar i per fi ell la va trobar. Van parlar una estona i un dels dos, o els dos van acordar quedar per prendre alguna cosa i xerrar tranquils. Era cap de setmana i per la tarda, feia sol i bon temps i l’havia trobat. Era fantàstic.
El noi estava nerviós i dubtava del què i què no seria millor explicar. Quan la va tenir davant es va calmar una mica. Al cap i a la fi ja es coneixien i el tracte sempre havia estat cordial.
Li va explicar les aventures que havia passar per trobar-la. Era la veritat però al mateix temps era una manera d’impressionar-la i fer-li veure que ella era important. Però no li va explicar res del seu somni. Ara el noi no recorda el motiu. El fet és que és va callar. Era una mica complicat. En tot cas no semblava bona idea començar a explicar tot allò. No volia que la noia pensés que l’havia estat buscant un sonat obsessionat amb la seva persona.
Allò del telèfon i del padró ja era prou extravagant com per explicar-ne una de més grossa. A més, ara que l’havia trobat ja tindria temps de quedar més cops per explicar-li i/o tirar-li la canya.
De manera que van xerrar i xerrar de tot una mica, es van posar al dia de les seves vides, van parlar de llibres, del món, dels nostres somnis (no de tots, és clar).
Ella era com la recordava de l’escola, però més dona, és clar. Intel·ligent i amb les idees clares, agradable i de mirada franca. Els cabells seguien rojos com sempre.
No era una noia molt guapa, però sí que el seu rostre era únic. I a més era la noia del seu somni. O potser no? Bé, era evident que la noia del somni era ella, però el noi es va adonar que possiblement ella no fos la noia del somni.
El cas és que l’havia trobat, cosa que era la part més difícil i ara no volia pensar en res més. Ja tindria temps per donar el següent pas.
Però el noi estava molt molt equivocat perquè no es va adonar que fins aquell moment havia estat la part més fàcil de fer. A partir d’aquí ja no va fer res de bo, o per ser més exactes ja no va fer res.
No la va tornar a veure fins el sopar i allí per por a que es fes evident l’interès per ella es va asseure a l’altre punta de la taula. I després, en el temps de les copes tampoc hi va parlar massa. Havia massa gent i xivarri i el millor era deixar passar l’event i buscar un altre dia sols i més tranquils. Potser aleshores li podria explicar el seu somni.
El sopar va anar bé, la gent estava contenta i s’ho va passar bé. El noi també. Havia estat una excusa però al final també ho va gaudir. Va tornar a casa content.
Però s’havien acabat les excuses. El següent pas era quedar un altre cop amb ella perquè ell la volia veure. I aquí es va adonar que aquella era realment la part difícil. Tan difícil que no va gosar trucar-la. Ja no sols explicar-li un somni sinó ni tan sols convidar-la a un cafè.
Va trigar molt de temps en reunir el valor per marcar aquell telèfon i quan ho va fer el va contestar una veu masculina que va llençar pel terra les seves esperances. El noi era molt pacient però no va pensar que no tothom ho és tant. Per altre banda aquesta paciència era una excusa perfecte per ajornar el moment d’obrir-se o d’actuar o del que fos que hagués de fer.
Es noi es va voler consolar pensant que la noia no era la del somni, que no ho hauria estat encara que ara estiguessin junts, que el seu somni era celestial i aquella noia terrenal.
Tot allò en realitat era cert, però també ho era que havia deixat escapar una possibilitat, que al final no havia passat res perquè senzillament ni va gosar intentar-ho.
Van anar passant els anys i el noi va veure com el seu cos es feia adult i com es movia en un món d’adults fent coses d’adults. Potser sí que s’havia fet adult però d’alguna manera el noi encara era un noi.
Va tornar a perdre el contacte amb la noia, ara ja no tenia sentit i per altre banda ara que era adult tenia l’excusa que això de perseguir els somnis és cosa de gent jove i immadura. La ment és experta en enganyar-nos i fer-nos creure el que li dona la gana.
Però el record del somni l’acompanyava. Una cosa així no es pot oblidar. Potser perquè va ser el seu primer enamorament però cap altre amor ha estat mai com aquell.
Al mateix temps però, el noi va començar a sentir-se estúpid i a sentir vergonya per aquell passatge de la seva vida. Vergonya de què, de la seva covardia? No ho sabia del cert i tampoc ho volia saber. Tot allò l’incomodava i s’estimava més no pensar-hi, perquè oblidar-ho ja sabia que no en seria capaç.
Tot i així el noi de tan en tant pensava en la noia. Es demanava com li aniria la vida. La imaginava casada i amb fills. Treballant en alguna cosa important on pogués aprofitar la seva intel·ligència i sentir-se realitzada. En resum que fos feliç. Li agradava pensar que fos on fos era feliç, encara que no fos amb ell.
La vida va seguir endavant i el noi va viure més decepcions i també més alegries, perquè ja se sap que el món és agredolç.
El somni també seguia endavant, tancat en un racó amb un cartell de ‘ignorar, evitar, oblidar’. De tant en tant sortia i feia sentir al noi aquell sentiment d’estupidesa que no podia suportar. El feia recordar aquella dita que diu que és millor penedir-se d’un fracàs que de no haver-ho intentat.
A més no era la única vegada que li havia passat una cosa semblant. Semblava com si el noi no hagués aprés la lliçó. Però les altres ocasions no li feien tant de mal com aquesta primera.
Per sort tots aquest mals moment eren escassos i el noi se sentia feliç amb la seva vida. De mica en mica allò es va convertir en una espina clavada que de vegades molesta una mica.
La història podria haver acabat aquí però per obra de l’atzar, del destí o millor dit d’internet el noi va tornar a contactar amb ella. I va pensar l’havia de tornar a veure, que potser si per fi li explicava el seu somni es podria treure aquella espina.
I un altre cop va caure en els mateixos paranys.
Ella vivia fora de la ciutat la qual cosa feia complicat un encontre. El noi ho va resoldre demanant un dia de festa a la feina. Com que ella tenia una feina lliberal tenia un horari flexible i així van poder quedar per un dia i una hora al seu poble.
Naturalment ell no li va dir res del dia de vacances per evitar que ella sospités que allò era més que un encontre més o menys fortuït.
El noi estava tranquil i content. Per fi es podria treure l’espina que havia dut tants anys.
Quan la va tornar a veure es va adonar del molt temps que havia passat. Tot i així ella seguia amb el cabell rogenc com el coure. Li va agradar molt retrobar-la i adonar-se que efectivament era feliç, també que encara tenia les coses molt clares i que encara era més intel·ligent. Es va adonar que era com de petita a l’escola però multiplicat per 10 o per 100.
Ella anava parlant i posant-li al dia, mentre ell l’escoltava atentament i pensava que ja tenia temps per explicar el que volia explicar. No tenia pressa.
Al final ella va acabar i li va demanar a ell què havia fet a la vida. I no va saber que dir, perquè no volia començar de cop i volta amb el seu somni i per altre banda mai sabia què explicar de la seva vida, de tan poc interessant que li semblava. Així que va ser ella qui va començar a preguntar això i allò del noi i la conversa de mica en mica va anar progressant.
El noi anava parlant i se sentia tranquil i relaxat, però potser hauria d’haver fet cas als senyals. Es va adonar que li costava molt mirar a la noia a la cara quan ell li parlava. Però això sempre li havia passat i no li va donar importància.
I anava deixant el tema principal per més endavant. Pensava que tenia temps i que era millor preparar el terreny.
Però el temps es va esgotar i ella es va aixecar per marxar, al temps que ell s’ensorrava en un forat fictici.
Desesperat es va oferir a acompanyar-la i així de pressa i corrents li va dir que ella havia estat el seu primer amor.
Naturalment ella es va sorprendre i va dir que no en tenia ni idea. Aleshores va ser ell qui es va sorprendre quan la noia li va demanar si ella l’havia fet mal d’alguna manera. El noi va contestar que no, que era un record bonic i la noia al seu torn li va dir que era bonic que algú tingués un record així d’ell i li va agrair que li hagués dit.
Però altre cop el noi havia esperat massa i no va tenir temps d’explicar-li el seu somni, ni tot el que va fer per trobar-la, ni de tot el que no va fer per enamorar-la, ni dels remordiments que tot allò li provocaven.
Li hauria dit que pensant honestament és probable que aquell somni mai es fes realitat, però que sí que li hauria servit per tenir-la com amiga tot aquell temps. Que sense gairebé conèixer-la sentia un fort vincle cap a ella, potser perquè com diuen el primer amor mai s’oblida.
Li hauria explicat tot amb calma, com qui explica un conte i li dona vida per copsar l’atenció de l’oient. I sobretot per no espantar-la ni que es pensés que s’estava declarant amb unes dècades de retard.
No va haver temps per tot això, tan sols que de totes les dones de la seva vida ella havia estat la primera, encara que ella no en tingués ni idea.
Es van acomiadar i el noi va tornar a casa amb una barreja de sentiment. Per un costat content pel que havia confessat i per altre trist per no haver-ho pogut (gosat millor dir) explicar tot.
Ell va notar que la noia tenia pressa per acomiadar-se i va pensar que potser en el fons havia estat millor callar-se la resta de la història.
En tot cas, com que havien recuperat el contacte sempre hauria una nova ocasió per fer-ho.
Però el pobre noi sembla que no aprèn i la seva paciència infinita en aquest cas li suposa un gran inconvenient.
Val a dir que la sort tampoc l’ajudava massa perquè les vegades següents que havien coincidit sempre era en companyia d’altres persones i el noi tenia clar que una cosa així no es pot explicar al mig d’una festa.
Curiosament sí que va agrair que en una d’aquestes reunions ella li tragués el tema i es disculpés per haver marxat precipitadament, assegurant-li que aquelles presses no tenien res a veure amb ell. A més li va demanar si allò li havia fet bé i el noi va respondre amb sinceritat dient que sí, que s’havia tret una espina.
Tot i així el noi sabia que l’espina no havia sortit del tot, que faltava explicar la història complerta. Volia explicar aquell secret que mai mai havia explicat a ningú i que tanta vergonya li havia fet passar. Ja no ho volia amagar més, volia explicar-ho i que li servís de lliçó pel futur, per tenir present que normalment les coses no passen perquè tenim por, i que ell estava fart de tenir por.
Així que un dia el noi va pensar que podia escriure aquesta història d’una vegada per totes.
Però la idea, tot i que bona no era la seva primera opció. Al noi li agradava més la idea d’explicar-li de viva veu, cara a cara i mirant-la als ulls mentre anava parlant com si expliqués un conte.
Va ser ella qui sense saber-ho va trencar el dilema quan li va recomanar que fos el que fos el que volgués escriure ho fes a mà. La noia valorava molt la lletra manuscrita i el noi va pensar que en aquest cas concret potser era preferible un escrit que un relat oral.
De manera que finalment va aconseguir un bon quadern, un bolígraf per escriure, un lloc i un moment per fer-ho.
Es va asseure en una gran taula al costat d’un gran finestral per on entrava tot el blau del cel i la llum del Sol. Va obrir el quadern i va començar a escriure sense aturar-se, mentre el món desapareixia al seu voltant i tan sols quedaven les pàgines en blanc que ell anava omplint.
Havia pensat l’inici de la història però la resta li va anar sortint a mida que el relat anava avançant, una mica com si les paraules anessin sortint soles perquè sempre havien estat allí esperant a ser escrites.
Finalment el noi va deixar d’escriure i va pensar que aquella història no tenia final. Que tancaria el quadern i li enviaria a la noia perquè el llegís i tingués un record d’aquell que va sentir l’amor per primer cop en un somni.
El noi sabia que ella no es riuria, això no li feia por, tampoc sentia vergonya, i sabia que un cop ella conegués la història ell ja podria explicar-la a qui volgués.
El noi estava content que la vida li havia donat una segona oportunitat i que ell, tot i que d’un mode una mida maldestre l’havia aprofitat.
Encara es penedia, això sí de no haver sabut conservar el contacte amb una persona com ella, de la que segur hauria aprés moltes coses.
Però la història encara no havia acabat i el quadern encara tenia moltes fulles en blanc. Potser ja era temps d’escriure sobre el noi i no sobre un somni meravellós.
-
Entrades recents
Comentaris recents
- La deessa del bosc en Verde
Arxius
Categories
Meta