Ahir al vespre estàvem tirats al sofà fent zapping buscant alguna cosa digne de veure. Ens varem aturar en un partit de rugbi femení. No havia vist mai rugbi femení, no sabia que existís el rugbi femení… Ens va picar la curiositat i ho varem deixar una estona. Resulta que era la final de la copa del món de rugbi femení, on s’enfrontaven les black ferms contra les red roses, és a dir Nova Zelanda contra Anglaterra
No sóc seguidor del rugbi, però és un esport que em desperta simpatia i un cert respecte. Crec que encara conserva molt viu el concepte de l’honor, que és una virtut que avui en dia trobo molt a faltar.
El partit estava animat i no varem canviar de canal. Al principi les angleses van començar fortes i es van avançar. Nosaltres anàvem amb les blacks perquè… bé perquè ens queien millor. A mi sempre m’ha fet gràcia aquell acudit que diu que els all blacks van de negre en senyal de dol pels seus contrincants. També m’agrada molt quan fan la ‘haka’ abans des partits. Em sembla molt impressionant i m’agrada que una tradició nativa hagi arribat a tot el món.
Quan es va acabar la primera part semblava que el negre de les seves samarretes no seria un dol per les angleses si no per elles mateixes. I també em vaig fixar en un detall durant el descans i és que els rètols de la televisió deien ‘campionat mundial de rugbi femení. I estic segur que quan juguen els homes no afegeixen el ‘masculí’, de manera que simplement queda com ‘campionat mundial de rugbi’. O sigui que hi ha el rugbi i després el rugbi femení, que deu ser alguna cosa similar però no igual. Sembla que en alguns temes encara hi ha camí per recórrer.
El cas és que va començar la segona part i les pobres roses vermelles van acabar derrotades. Quan les falgueres negres van posar la directa ja no les van poder aturar, tot i que ho van intentar i van caure molt dignament. Va ser un partit bonic.
Un cop acabat varem veure les típiques imatges d’alegria de les guanyadores alternades amb les tristes cares de les derrotades. En aquell moment em vaig canviar de bàndol i vaig empatitzar amb les angleses. Havien jugat bé, ho havien donat tot, no es mereixien aquella pena. Vaig exclamar suaument ‘tant de bo no perdés ningú’ i vaig pensar si això seria possible, si es podria inventar un esport en el que ningú perdés.
Recordo una entrevista al Brian May, el guitarra de Queen on parlava de tocar en directe. Deia que un concert era com un partit de futbol però encara millor perquè tots eren del mateix equip.
No se si un esport on no hi hagin derrotats es podria considerar un esport. L’esport necessita guanyadors i perdedors o n’hi ha perquè vivim en un món on qui més qui menys tothom competeix?
Diuen que la competència és el motor del progrès, i crec que és cert, però segur que no hi ha alguna altre manera de progressar?
I aquí la ‘cara B’ del tema : Egotista : Derrota