Recordo que vaig tornar al vaixell passat el mes de permís. Tot i que tornar a la mili era un pal important no estava pas massa trist, o ara no ho recordo… Aquell mes a casa va ser fantàstic i com tot el que és bo s’havia d’acabar en algun moment. Tornava amb les piles carregades i la visió del vaixell mentre m’apropava no em va desanimar.
Però tan bon punt vaig entrar per l’escotilla vaig ensumar l’olor d’aquell lloc, aquella flaira que no podria descriure mai, que no era ni agradable ni desagradable però sens dubte peculiar. I aquella olor em va liquidar instantàniament els meus ànims, em va esborrar el meu mes de permís i em va situar allà al vaixell, com si no hagués marxat, com si sempre hagués estat allà.
Aquella reacció em va sorprendre, l’olfacte no era un sentit al que donés massa importància. Quelcom semblant m’havia passat amb la música. Allò que escoltes una cançó i et transporta a un lloc i un moment concret. Sempre el mateix lloc i el mateix moment. Avui en dia encara em passa, tinc un munt de cançons emparellades amb un rellotge i un GPS. Ara, allò del vaixell, tan intens i tan sobtat… A partir d’aquell dia em vaig sentir més respectuós vers el meu sentit de l’olfacte.
Ara el que em plantejo és si una paraula també pot provocar aquest efecte, si al pensar en ella o en el seu significat em pot transportar a algun lloc dels meus records. Crec que sí, tot i que en el cas concret d’aquesta paraula m’ha costat un temps associar-la amb alguna vivència.
El record és breu i poc concret, encara més tenint en compte els anys que han passat. Vaig caminant per una carretera carregat amb una motxilla i acompanyat per un amic. La meva primera ‘gran ruta’.
A primera hora del matí el sol encara no pega gaire i avancem amb ganes de deixar l’asfalt i començar a trepitjar la muntanya. Es una carretera secundària i no passen gaires cotxes. El cas és que un ens passa pel costat i s’atura més endavant. Que potser ens volen portar? Però aleshores per què han parat tant lluny nostre?
Aleshores s’obre una porta del cotxe i baixa un gos. I tan bon punt com ha baixat la porta es tanca i el conductor arrenca igual que si fos un lladre que ha robat un banc.
El cotxe es perd de vista a l’instant i el gos es queda perplex, sense saber què passa. Nosaltres tampoc, tot i que de seguida ho entenem. El pobre gos no. Comença a córrer cap a on ha anat el cotxe però s’atura, aleshores es gira i ens veu. No sap que fer, no sap cap on tirar. Finalment s’ens apropa. Es de color marró vermellós i de mida mitjana, sembla que fins aquell moment l’havien cuidat bé.
El meu company comença a insultar al conductor i s’indigna cada cop més. Proposa endur-nos el gos amb nosaltres i jo em nego o millor dit miro de treure-li la idea del cap, cosa que finalment aconsegueixo. El gos ens segueix una estona però com que no li fem cas acaba per marxar ves a saber on.
Mai més he estat testimoni d’un fet així. M’agrada pensar que si em tornés a trobar en aquesta situació hauria estat més sensible amb l’animal i l’hauria ajudat d’alguna manera. En aquell moment no ho vaig voler fer i ara que ho deixo per escrit no em sento massa orgullós precisament.
De fet, he repassat la crònica que vaig fer d’aquell viatge i no es menciona el gos en cap moment. Potser perquè no em va semblar important o ves a saber si la meva veueta ja m’estava donant la murga i vaig amagar el fet sota la catifa.
Ja pot ser, perquè el cert és que no he oblidat aquell gos i passada una estona barrinant sobre què podia escriure m’ha vingut al cap. Ara em demano el que devia sentir allà sol a la carretera. Ha de ser terrible quedar-se sol, que et deixin sol.
I a mi, m’ha passat això a mi també? Doncs… potser sí, però no d’aquesta manera o jo no ho he sentit així. Recordo persones que m’han deixat però no que m’hagin abandonat. O potser és que no les vull recordar… em sembla que hauré de començar també a ser més respectuós amb el meu sentit d’autoprotecció.
I aquí la ‘cara B’ del tema : Egotista : Abandonament