Durant les dues setmanes següents vaig estar barallant-me contínuament amb la melodia . Posant coses noves, canviant d’altres i traient coses que sonaven bé però que no lligaven amb altres parts del tema. No us podeu imaginar la sensació de buit que sents quan veus que no ho has provat tot i que encara no t’ha sortit una bona idea. Arriba un moment que tot el que et surt són trossos de cançons super-conegudes, i la veritat és que posar un tros d’una cançó dels Beatles no em feia massa il·lusió.
Tot i així, de tant en tant et venen moments d’inspiració que has d’aprofitar com sigui. I és molt curiós el fet que en ocasions coses tan estranyes com el soroll d’un tren o el tic-tac d’un rellotge et poden donar una bona idea.
La qüestió és que al final vaig aconseguir una melodia complerta , amb la qual cosa es pot dir que ‘Rainy day’ ja existia com a cançó, tot i que encara no estava gravada.
Abans d’explicar-vos els mals de cap que vaig tenir amb la gravació us explicaré una mica com vaig treure les diferents parts de la melodia.
La part inicial i final com ja he explicat en el capítol anterior la vaig treure a base d’estudiar els acords que anaven sonant i les notes que millor sonaven en cada un. Les dues voltes següents que corresponen a la segona part van sortit quasi completament de la famosa cinta de proves, les ‘professionals’ , en la qual em dedicava a improvisant a sobre del tema que anava sonant. El que vaig fer va ser escoltar la cinta varies vegades , agafant les parts que m’agradaven i enllaçant-les. Potser és la part més fàcil de totes i sens dubte la més espontània (que no la millor).
Les dues voltes següents tornen a l’acompanyament inicial. Aquesta part és la que anomeno ‘solo’ perquè veritablement la melodia passa de ser perfectament ‘cantable’ a ser molt més ‘guitarrera’.
Si voleu feu la prova de posar-li una lletra a la melodia i veureu que funciona bé fins a aquest punt, on es fa impossible.
De fet aquesta part és un blues com una casa de pagès (o millor dit, com una cabana de negres) , ja que per una banda i tal com havia dit en altres capítols l’acompanyament és un blues típic i la melodia està tocada totalment amb escales de blues. Es per això que aquesta part sona una mica diferent de la resta.
Les dues voltes següents, son juntament amb la part inicial les meves favorites. Igual que la part inicial, aquesta la vaig treure estudiant els acords que anaven sortint i les notes que millor sonaven en cada cas. El resultat va ser força satisfactori encara que em va donar molts mals de cap durant la gravació ja que m’equivocava constantment al arribar a aquesta part.
I com que en les dues voltes que falten per tocar torno a tocar el tema inicial ja tenia tota la melodia feta. De manera que ara només em faltava gravar-ho tot i convertir quasi un mes de feina en un resultat palpable.
Primer vaig tornar a gravar l’acompanyament, aquest cop sense cap errada.
Després vaig gravar la melodia. Això ja va ser bastant més complicat , ja que contínuament m’equivocava perquè havia parts de la cançó que no havia practicat prou. . Al final, pels volts de Cap d’any vaig fer una gravació que en principi havia de ser la definitiva. Un cop gravada la vaig escoltar i vaig notar alguna cosa que no m’acabava d’agradar . De totes maneres, com que ja era una mica tard i estava saturat de ‘Rainy day’ vaig decidir deixar-ho per l’endemà per poder-ho analitzar més fredament.
Efectivament, l’endemà vaig veure clarament que allò no funcionava. D’entrada el que no m’agradava era que sonés l’acompanyament i la melodia per un altaveu diferent perquè em donava la sensació que cada cosa anava al seu aire, independentment de l’altre. Una altre cosa que no em va agradar, era que el tema era una mica massa lent. Necessitava tocar-ho un xic més ràpid per donar-li una mica més d’alegria. El problema més gran però, que de fet és el que vaig notar el dia anterior era que la guitarra rítmica i solista sonaven desafinades. Era una diferència mínima però suficient per enviar-ho tot a norris. Però com podia ser que les dues guitarres sonessin desafinades si en realitat és la mateixa guitarra en cada ocasió i abans de tocar sempre l’afino? Al principi no comprenia res però més tard vaig descobrir que el problema estava en que el walkman que utilitzava de reproductor de l’acompanyament i la platina de l’equip que utilitzava per gravar no giraven a la mateixa velocitat.
Si poseu un disc i el feu girar més ràpid del normal sonarà tot més agut i si el feu girar més lent sonarà més greu. Això és el mateix que em passava ja que el walkman girava més lentament i per tant a més de sonar més lentament també feia que les notes sonessin una mica més greu. Com ja he dit la diferencia és mínima però perfectament perceptible.
Conclusió: tot el que he fet no serveix i haig de tornar a començar pel principi. Ni tan sols puc aprofitar l’acompanyament que havia gravat perquè és massa lent i fa que la cançó es faci pesada. A més necessito poder ajuntar l’acompanyament i la melodia i fer que sonin junts en cada un dels dos altaveus.
Tot i que sembli difícil tots aquests problemes es varen resoldre gràcies a un amic meu que em va ajudar a crear un estudi de gravació en miniatura en la meva cambra.