Molt felices me les prometia quan vaig començar amb la darrera part de la gravació. Pensava que això era qüestió d’un parell de dies i ja està, quan en realitat va ser la fase més llarga, dura i sobretot desesperant de totes.
Vaig trigar ben bé tres setmanes en fer una pressa satisfactòria i durant aquests dies les vaig passar de tots colors. Sempre m’equivocava en algun punt i havia de tornar a començar de nou. El punt negre per excel·lència era la darrera volta abans de tornar al tema principal. Sempre que arribava a aquell punt feia alguna pifia i com més m’equivocava més nerviós em posava i la cosa encara anava pitjor. La majoria dels dies em passava dues hores i al final estava igual que abans de començar. Aleshores em preguntava desesperat que dimonis havia de fer. La meva part tossuda em deia que havia de seguir, matxacar fins que sortís bé. La meva part més ‘vaga’ em deia que ho deixés estar tot i que ja era hora de sortir una mica i passar-s’ho bé.
La majoria de vegades adoptava la solució de compromís de fer una pausa d’una hora per poder relaxar-me i de pas donar un descans als meus pobres dits, que també s’estaven cansant d’aquella aventura.
De totes maneres la cosa tampoc solucionava res, perquè quan seguia tornava a fer els mateixos errors que abans i als cinc minuts ja tornava a estar histèric.
I un dia seguia un altre dia i tot seguia igual i jo em preguntava si acabaria algun dia. En un principi havia pensat en enllestir-ho per Nadal, després vaig intentar acabar abans de Reis per poder fer un regal força personal. Ara ja estàvem a finals de Gener i encara no es veia el final d’aquesta tortura.
Potser penseu que estic exagerant una mica però us asseguro que havien moments en que vaig acabar odiant aquesta cançó de tant tocar-la i tocar-la i tocar-la. La cinta que utilitzava per gravar era de noranta minuts i la vaig omplir dues vegades amb proves frustrades i frustrants.
Al final però, després d’una sessió de dues hores i gràcies (tot s’ha de dir) a la meva tossuderia vaig aconseguir la versió que al final es convertiria en ‘Rainy day’. Recordo que abans de començar em vaig dir a mi mateix que era la última prova que intentava aquell dia i que en tot cas ja seguiria l’endemà.
Vaig començar a tocar sense cap interès, esperant que en el moment més inesperat aparegués l’error que acabés definitivament la sessió d’aquell dia. De moment però, tot anava bé, cosa que tampoc em va sorprendre massa, ja que la majoria de vegades l’error venia al final de tot.
Però l’error no venia i la cançó de mica en mica arribava al final. Totes les parts conflictives havien quedat enrere i ara ja estava a la recta final. Només quedava la part on la cançó es va alentint, es fa un petit silenci i sona la nota final. Recordo que durant aquest silenci vaig pensar ‘només queda una nota, no la caguis ara, tiu!’ I no la vaig cagar: la nota final va sonar al mateix temps que l’acord final, ni més aviat ni més tard.
Quan vaig acabar el primer que vaig fer va ser rebobinar la cinta per escoltar la gravació. Quan toques estàs tant concentrat en el que fas que no acabes de sentir bé el conjunt ni els detalls. Tenia por de sentir algun petit error fatal que desqualifiqués tota la resta. Una corda que no havia de sonar, una nota equivocada, qualsevol cosa.
Però no havia cap error i tot sonava força bé. Vaig tornar a escoltar-ho tot i la impressió de que aquesta seria la definitiva cada cop era més forta.
El vist i plau definitiu va ser el dia següent quan vaig tornar a escoltar la cançó varies vegades i vaig arribar les següents conclusions:
1- En realitat sí hi ha un error, precisament en la part conflictiva del tema, però és molt petit i gairebé ningú el notaria.
2- A més d’aquest error hi ha altres parts del tema que no m’acaben d’agradar com sonen i que es podrien millorar, a costa de matxacar molt més.
3- Tot i així, crec que el millor és deixar-ho tot com està perquè el nivell general és satisfactori i la cinta reflectirà el meu nivell en aquest període.
Així doncs, finalment vaig despertar del malson que estava passant.