Engany

Jo és que sóc molt ingenu i m’empasso totes les boles sense ni adonar-me. Sempre m’ha passat, tot i que amb l’edat potser una mica menys. Confio en la gent i sobretot no veig motius perquè la gent m’hagi de mentir. Per això m’expliquen qualsevol història i jo me la crec de debò. No és fins més tard, quan començo a reflexionar que veig que allò no quadra i finalment descobreixo l’engany.
La reacció varia en funció de la dimensió i finalitat de la trola. En general sempre penso ‘ets tonto’ i si la cosa és seriosa aleshores potser m’enfado per ser tonto i també amb el mentider…
El meu primer desengany va ser quan finalment vaig conèixer la identitat secreta dels mags d’Orient. Alguns amics ja m’ho havien volgut explicar però jo ho tenia clar i no volia escoltar aquelles teories conspiranòiques. Finalment un dia, quan ja era una mica massa grandet per la situació el meu pare em va fer la revelació d’una manera diguem poc delicada, i suposo que com a tots ens ha passat va ser un moment molt trist.
Potser amb aquesta experiència hauria d’haver començat a estar més alerta però no va ser així. A l’escola sempre havia el trolero que s’inventava històries i jo d’entrada sempre me les creia. Al final quan ja veies quin peu calçava ja era diferent.
Ara que sóc gran he aprés a no creure’m cap noticia d’internet i en general a les noticies en general. Per dir-ho d’una manera desconfio de qui no conec. En canvi amb les persones properes a mi el meu nivell d’ingenuïtat segueix gairebé intacte. Mai veig un motiu pel qual em poden enganyar, confio en ells i per tant em crec el que em diuen.
Com que sóc tossut em nego a considerar-ho un defecte, és un gran inconvenient però no un defecte. Qui actua malament són ells i no jo.
De totes maneres, amb franquesa jo tampoc estic lliure de culpa i també enganyo de tant en tant. Mentides grosses i petites. Miro d’evitar les piadoses però algun cop també les he utilitzat.
En tot cas crec que els majors enganys sovint són els que nosaltres mateixos ens expliquem. La ment és molt maquiavèl·lica i si vol que ens creiem una cosa no pararà fins aconseguir-ho.
Un exemple molt gràfic és quan anava a córrer i en un moment donat començava a pensar en lo cansat que estava, en que aquell petit dolor a la cama podria ser quelcom important, que millor aturar-se ja abans de prendre mal. Jo ja sabia que tot allò era un engany, que podia seguir sense problemes, i ho feia. Però la veueta seguia parlant fins que era ella la que es cansava d’insistir.
No heu tingut mai la sensació que tota la vida perfecte que creieu tenir en realitat no és perfecte, que us esteu auto-enganyant? I quan les coses van malament no penseu que tot està encara pitjor? I al revés, quan estàs eufòric no ho veus tot millor del que és?
Una altre cosa és si estem disposats a gratar una mica la superfície o no. Hi ha qui s’estima més viure enganyat. Crec que no sóc d’aquests però potser ho penso perquè m’estic enganyant…