Hi havia una vegada, fa ja molt temps en que la tele era digital i sense colors, tret de l’escala de grisos. Aleshores només havia un canal de manera que tan sols tenies dues opcions: la miraves o no la miraves, una decisió força binaria.
Jo habitualment la mirava, almenys la franja que ara s’anomena horari infantil i que anava si no recordo malament entre les 18 h i les 20 h.
Els caps de setmana i durant les vacances la franja era més generosa i els nanos teníem més hores de tele.
Quan arribava el Nadal era habitual emetre contes, lògicament de temàtica nadalenca. La majoria eren dibuixos animats o simplement il·lustracions amb un narrador que explicava la història. No se si és perquè eren més barats però en posaven molts de l’Europa de l’est, una altre cosa que com la tele ha canviat molt.
Així vaig aprendre que en altres països les històries acabaven amb un ‘koniec’.
També n’havien molts que venien dels USA, que normalment enganxaven més. Recordo un de tres extraterrestres que arriben a la Terra per Nadal per entendre el significat i el sentit de l’esperit del Nadal. Ningú els pot explicar bé el bon rotllo i l’amor que es viu en aquests dies. Al final però ho entenen tot i marxen molt contents de veure la bona gent que som per aquestes contrades. No se si es preguntarien perquè no ho posem en pràctica la resta de l’any.
Però el conte que em va marcar va ser ‘El príncep feliç’. Aquell va ser un conte diferent de tota la resta que coneixia fins aleshores. Començava com tants altres, un protagonista de bon cor que mira d’ajudar a la gent amb necessitats a costa de si mateix. Tan sols te un amic, que una mica a contracor li dona un cop de ma per tirar endavant la seva obra.
La cosa es va complicant cada cop més però ells dos no s’aturen i segueixen ajudant. Quan la cosa ja es posa molt fotuda era quan jo esperava que vingués el gir en el guió i tot quedés solucionat, però no va passar. La història segueix endavant i al final els dos amics acaben morint, oblidats i menystinguts per la gent egoista i menyspreable que tan sols pensen en el seu interès.
Jo no entenia res, allò no podia estar bé, algú s’havia equivocat en aquell final. No podia ser que ser generós i bona persona no tingués un premi. Pitjor encara, no podia ser que algú es morís per ser bona persona. No podia ser que la mala gent acabés guanyant i els bons perdent.
No recordo si vaig plorar o si vaig sentir un nus a la gola, suposo que sí. El que sí que recordo després de la sorpresa és una profunda tristesa, molt molt gran. No trobava consol, era una història terrible. Què dimonis feia aquella història al mig del Nadal?
Es clar que la història tenia un epíleg, que és quan Deu els porta al cel com a premi pel seu bon cor, mentre que es dona per fet que la mala gent no anirà al cel.
Però allò ja no havia manera d’arreglar-ho. Era una merda de final i ni Deu ho podia arreglar. Que anessin al cel em semblava una xorrada immensa. Aleshores no entenia que la moralina del conte era el mateix rotllo que et ven la religió, que és que si et portes bé aquí tindràs premi allà, que tant és que aquí hagi gent que és mor de gana mentre hi ha gent que crema els diners per encendre cigarros. De fet millor: com més et putegin més números tens d’anar al cel.
Però moralines apart, l’autor em va ensenyar que de fet, la vida és això o si més no està més a prop del que és la vida. Un lloc on hi ha injustícies, bona gent que pateix i mala gent que mai troba el seu càstig. Vaig trigar un temps en assabentar-me que aquell conte l’havia escrit un senyor que es deia Oscar Wilde. I tot i que el conte aleshores em va donar un disgust molt gran ara potser és un dels meus favorits. Amb el temps he anat coneixent altres històries del Sr. Wilde i també la seva pròpia història. Crec que ell de fet també ha estat víctima de la ‘vida’ i a la seva manera també va ser un príncep feliç. El cas és que sento una profunda admiració per aquest autor, tot i que com he dit tampoc conec massa la seva obra. Suposo que aquell primer conte seu em va marcar per sempre.
Però per què expliquen als nens històries que acaben malament? Crec recordar una entrevista a una psicòloga que deia que els contes eren una eina molt potent per inculcar conceptes als nanos.
Per altre banda, en un temps en que no havia tele ni internet ni res semblant els contes eren la manera més senzilla de connectar amb els nens i per això es feien servir per preparar-los pel que els espera quan siguin adults. No jugueu amb foc que us cremareu, no feu això que mira el que li va passar a aquest, ves al tanto amb aquesta gent…
Potser ara hi ha altres maneres de fer aquest aprenentatge i els contes s’han convertit en un mitjà de simple entreteniment i per això ara gairebé sempre acaben amb final feliç. Home, te sentit. Jo mateix ara sóc un fan dels minions, que vindrien a ser els nans de la Blancaneu. La vida ja és prou xunga per veure històries xungues massa sovint.
I curiosament, quan la tele ja era digital de debò i en colors, vaig veure un conte de Nadal (quan no era Nadal) en blanc i negre que em va tornar a colpir. En aquest cas és una història que va escriure un tal Paul Auster i que crec que ja t’he mencionat algun cop.
Ara m’adono que possiblement sigui més cinèfil que bibliòfil perquè acabo parlant més de films que de llibres, perquè tot i que siguin històries adaptades a la pantalla, és el resultat a la pantalla i no el text el que acabo veient.
El Auggie Wren és un tiu força normal. No és mala gent però tampoc diries que és un sant. Es una persona corrent que viu el seu dia a dia sense complicar-se massa la vida. Suposo que per això em va emocionar tant veure una persona tenir un detall bonic amb una desconeguda quan el més fàcil era fugir d’estudi. Bé, ja sabem que les velletes també tenen els seus super-poders de commoure, però ell també havia de ser receptiu a aquest poder.
Ell te un estanc i un dia un nano li entra a robar. El nano és una mica maldestre i ell el cala enseguida. El noi surt corrents empaitat pel nostre protagonista. Finalment el jove lladregot fuig del seu perseguidor però perd la seva cartera, que cau en mans d’en Auggie.
Com que a la cartera hi ha l’ID del noi amb la seva adreça decideix anar a la casa a recuperar el que li han robat. Ho fa, però quan arriba al lloc no es troba al noi sinó a la seva avia, una senyora molt gran i cega. Ella obre la porta convençuda que el seu net ha vingut a passar el Nadal amb ella. Ell està a punt de dir-li que no, que ell ha estat víctima d’un robatori, que el seu net és un lladre i que ve passar comptes. Però la dona se li tira al coll abans que pugui explicar-se i aleshores per algun motiu prefereix callar-se tot allò i fer-se passar pel net d’aquella senyora. ‘Sóc jo avia’ li diu i ella aleshores, quan escolta bé aquella veu, s’adona que sigui qui sigui aquella persona no és el seu estimat net, és algú altre. I la seva cara passa en un instant de joia a decepció, fins que sobtadament decideix jugar al mateix joc mentre que fa sí amb el cap. El fa entrar al pis i celebren el Nadal junts, menjant pollastre i una ampolla de vi, explicant anècdotes divertides i en resum passant una bona estona, com sempre passa entre avies i nets. La dona finalment es queda adormida al sofà i ell aleshores aprofita per tornar la cartera del noi i agafar com a compensació pel que li van robar una càmera de fotos que troba en un racó, fruit sens dubte d’algun altre robatori. Un cop fet tot això obre la porta del pis, es gira per mirar l’anciana un darrer cop dormida al sofà i marxa tancant suaument per no desvetllar-la.
Jo em pensava que un cop et fas gran ja estàs una mica immunitzat de l’Esperit del Nadal. De fet és una expressió que habitualment utilitzo de manera despectiva per descriure el que ha esdevingut el Nadal, si més no com ho veig ara. Una façana de bon rotllo que amaga un consumisme absurd i compulsiu, ordes de gent arreu comprant i comprant. Dinars i sopars familiars acumulats en quinze dies que al final ja t’empatxen física i psíquicament. Està clar que li he agafat mania al Nadal. Suposo que de gran es perd la màgia del Nadal. Però mira, aquesta petita història, tan senzilla però emotiva em va tornar al veritable esperit del Nadal, el que de debò hauria de ser i no el que ens volen vendre. Encara hi ha esperança doncs.
Pel que fa al senyor Auster haig de dir que la meva admiració per aquesta història em va motivar a explorar la seva obra. I haig de dir que tot i que ho he intentat no he aconseguit entrar en el seu món. Potser vaig començar amb el llistó massa alt i ara la resta ja no està a l’alçada. O potser he triat malament. Per això és de gran ajuda conèixer algú entès en el món dels llibres per guiar-te i dur-te a bon port. Crec que el pare d’en Auggie es mereix una altre oportunitat.
I aquí la ‘cara B’ del tema : Egotista : Tombuctú