Euterpes Spiritus

Un cop superada la sorpresa de ‘Vacaciones en el mar’ vaig seguir el projecte endavant. Ara que tenia l’acompanyament complert el primer que havia de fer era gravar-lo per poder començar la melodia. El problema estava que no tenia un bon aparell per gravar d’ambient, ja que el que tinc fa que la guitarra soni com una llauna. Aleshores vaig pensar que podria connectar l’amplificador de la guitarra amb el meu equip de música, mitjançant una sortida especial que porta l’amplificador i l’entrada auxiliar de l’equip. Així ho vaig fer i la veritat és que els resultats van ser d’allò més espectaculars. Quan vaig escoltar una gravació de prova em vaig acabar d’enamorar de la meva guitarra. Però que bé que sonava! Quina diferència amb les gravacions fetes d’ambient amb aquella ferralla. Ara el so era super-net i brillant. Vaig pensar que aquella guitarra no sonava com els àngels per culpa del músic, però li vaig prometre que un dia sonaria quasi com ells.
Quan vaig baixar del cel i vaig tornar a tocar de peus a terra, la crua realitat es va fer visible altre cop, perquè això de gravar no és gens fàcil.
Primer de tot, l’acompanyament em sortia bastant bé, però havien alguns punts negres on cada dos per tres l’espifiava, especialment en els dos super-acords que el Vicenç m’havia ensenyat. No havia manera que em sortissin una mica decents i si alguna vegada em sortia bé, aleshores fallava una mica més endavant.
Com que començava a avorrir-me vaig decidir de fer una gravació ‘d’entrenament’ amb l’únic propòsit de poder tocar a sobre i poder treure així una melodia , i això és el que vaig fer. Ara ja tenia un acompanyament complert (amb un final sense concretar , perquè encara no sabia com acabar el tema) on havia més d’una gamba però que almenys anava a temps, que és el que veritablement importava. La primera o segona setmana de desembre vaig començar amb la melodia , i com molt bé podeu pensar vaig començar per la melodia central del tema, la que obre i acaba el tema. La vaig treure en poc temps i te com a característica que la melodia segueix l’harmonia del acompanyament. No us espanteu que ara ho explico: quan toques sobre un acompanyament pots utilitzar una sola escala i la cosa sonarà perfectament, però pot acabar sonant monòtona o repetitiva i a més no accentues els canvis d’un acord a l’altre. Aquesta és la manera que utilitza la gent que no sap prou de música: agafa la tonalitat de la cançó d’oïda i tot seguit comença a tocar l’escala corresponent amunt i avall fins que es cansa. Una altre opció que tens és estudiar l’acompanyament i veure quins acords utilitzes ja que a més d’aquesta famosa ‘escala màgica’ que sona tant bé hi ha altres escales que pots tocar. En realitat cada acord te una escala ‘assignada’ i si les coneixes pots donar més riquesa al que toques, perquè tot plegat queda més interrelacionat.
Tot aquest rotllo era per explicar-vos que en el començament de la cançó, per contres de començar a tocar la escala pentatònica de Do, toco la escala dòrica de Do, la dòrica de Fa i la de Sol, que són les que tenen assignades els acords de Dom7, Fam7 i Solm7 respectivament (els acords de l’acompanyament). Ho heu entès oi que sí? De totes maneres d’ara en endavant procuraré fer el mínim d’explicacions tècniques per no fer-me pesat i per no donar la impressió que m’estic fent l’enterat (tot això que ara he explicat segurament no arriba al 10 % de tota la teoria musical i jo del 90 % restant n’he sentit a parlar alguna cosa i para de comptar).
Sembla mentida que darrera d’una melodia hi hagi totes aquestes regles quasi matemàtiques i que el resultat final sigui una cançó capaç de fer-te plorar. La veritat és que jo tampoc m’ho explico però penso que és meravellós que sigui així.
Tornant al tema que ens ocupa us diré que durant els dies següents em vaig dedicar melodia i acompanyament junts, per veure com sonava tot junt. La manera de fer-ho és la següent : per una banda tinc una cinta amb l’acompanyament gravat, tal com ja he explicat anteriorment, per altre banda tinc la guitarra que toca la melodia. El truc consisteix en connectar la cinta amb l’acompanyament a l’equip de musica i fer el mateix amb la guitarra. Com que l’equip de música és stereo , te dues entrades, una per cada canal (dret i esquerra) . Jo vaig connectar la guitarra al canal dret i la cinta amb l’acompanyament al canal esquerra . El que aconseguia d’aquesta manera era gravar amb l’equip de música l’acompanyament que anava sonant d’una cinta i la melodia que anava tocant ‘en directe’. La melodia sonava per l’altaveu dret i l’acompanyament per l’esquerra.
Les primeres proves no van ser massa espectaculars però de mica en mica la qualitat va anar pujant fins arribar inclús a gaudir de certs elogis.
Efectivament, al cap d’uns dies d’haver gravat una d’aquestes gravacions de proves vaig veure un amic meu que també toca la «guitarra casolana» igual que jo . Li vaig posar la cinta i tan bon punt com va començar a sonar em va dir que sonava molt bé. Textualment em va dir «sona molt professional», la qual cosa em va sorprendre molt, tenint en compte el fet de que tan sols era una prova. Suposo que en part li va sonar tant bé perquè ho va escoltar en un walkman quan anàvem pel carrer amb un soroll de mil dimonis. Sigui com sigui els elogis no es poden despreciar i la veritat és que aquest em va animar i m va fer pensar que realment podia fer quelcom de qualitat.

Durant els dies següents vaig començar a treballar amb la melodia, la qual seria la part més dura tant en l’aspecte de creació com de gravació.
De totes maneres com que encara em faltava lligar del tot l’acompanyament no m’hi vaig ficar massa de ple. Precisament això ho vaig poder enllestir quan vaig anar a la meva classe de guitarra, encara que em va costar una decepció i perquè no dir-ho, una bofetada a la meva vanitat.
Resulta que li vaig explicar al meu professor (en Vicenç Solsona, del Taller de Músics) que m’havia tret un tema però que tenia problemes amb lligar les dues parts que el componen. Em va dir que el toqués i jo vaig fer-ho. Quan vaig acabar em va dir que ara toqués la melodia i jo li vaig contestar que encara no l’havia tret. La seva resposta va ser rotunda: ‘Aleshores això que has fet només és una roda d’acords. El que diferència un tema d’un altre és la melodia, perquè per exemple hi ha milers de temes que tenen exactament el mateix acompanyament que el teu’.
Al sentir això em vaig quedar una mica sorprès i vaig pensar que havia exagerat quan havia dit allò dels milers de temes iguals. Però tot el món se’m va caure a sobre quan em va preguntar si coneixia la melodia de ‘Vacaciones en el mar’; tot seguit es posava a tocar el ‘meu’ acompanyament mentre anava cantant la melodia de la sèrie de TV. Eren exactament els mateixos acords, la única cosa que variava era la melodia. Com he dit abans, tots els meus fums i aires de Beethoven_del_segle_XX es trencaren a miques.
Bé, no tot van ser coses dolentes. Després d’això el Vicenç em va ajudar a lligar les dues parts del tema de manera que ara ja ho tenia tot arrodonit.
De fet l’únic que em va dir que fes va ser afegir un parell d’acords a l’ultim compàs de la segona part, però senyor quins acords! Em va dir el nom i ja no els recordo i em vaig estar uns quants dies fins que em van començar a sortir més o menys bé.
A mi em semblaven uns acords d’allò més estranys, però la veritat és que feien la seva feina la mar de bé, així que per què despreciar-los?
Més tard vam estar tocant el tema i els dos anàvem improvisant i tocant l’acompanyament.
Curiosament, ell em va comentar que el tema li semblava que tenia ‘canya’, mentre que a mi em semblava el contrari.
Quan tornava cap a casa, un cop que la classe es va acabar, tenia la mateixa sensació que tindria algú que descobrís que la sopa d’all ja estava inventada. Pensava en la gran veritat que em va dir un amic meu comentava que en la música ja està tot inventant i que constantment estem tornant enrere per fer les mateixes coses que altres havien fet anteriorment.

Hem donat un salt en el temps i ara ens trobem a finals de Novembre. Ja ha passat l’estiu i ens comencem a preparar pel fred i la pluja. Va ser un dia d’aquest s quan una amiga meva em va demanar que li gravés una cinta tocant la guitarra. Evidentment jo no m’hi vaig poder negar i li vaig dir que si. (Bé, en realitat vam fer un tracte, que consistia en que si jo li gravava la cinta ella hauria d’aprendre a anar en bicicleta, però això ja és una altre història). En un principi vaig pensar en gravar algun tema conegut com per exemple ‘Black Orpheus’ o ‘Sunny’, però de seguida vaig pensar que el millor seria gravar un tema propi, que a més a més seria el primer. La idea hem va engrescar des del primer moment i em vaig posar a treballar de seguida.
Fins aleshores l’única que tenia era una progressió d’acords que rítmicament sonava bé però que harmònicament consistien en una roda de blues. Es a dir, que el meu ‘tema’ i el 90 % de les cançons de blues i de rock’n roll i inclús molts temes de jazz tenen el mateix acompanyament. A més a més, tocant sempre el mateix el tema al final es feia avorrit, de manera que el primer que vaig fer va ser buscar una segona roda d’acords, per poder-la alternar així amb la que ja tenia. Aquesta segona roda havia d’estar en una tonalitat diferent a la primera precisament per trencar aquesta monotonia. Aquí és on van començar els problemes ja que per fer-ho bé s’ha de saber harmonia i jo pobre de mi en sabia tant com un bomber d’astronomia.
Per explicar-ho en poques paraules, l’harmonia s’ocupa d’estudiar la estructura dels diferents acords i la seva relació entre ells. No tots els acords sonen bé entre si, i inclús alguns acords poden sonar bé en un context però en un altre es poden pegar patades.
En aquesta situació arribem a un preciós dissabte del mes de Novembre. Aquell dia va estar plovent des del matí fins al vespre. L’aigua anava caient lentament sense presses i la gent no va tenir més remei que quedar-se a casa.
Jo també em vaig quedar a casa, és clar. I recordo que hem vaig passar gairebé tota la tarda tocant la guitarra. Estava provant de trobar la famosa segona roda d’acords. Mentre posava en pràctica el sistema d’assaig/error (que és el sistema que utilitzen tots els que no saben prou teoria musical), sentia la pluja que seguia caient i no se perquè em feia sentir a gust.
Finalment vaig aconseguir la roda d’acords que a la feia seria la definitiva i que curiosament em va sortir en un instant. Mentre tocava el primer acord de la progressió, em va venir al cap com hauria de sonar el segon. Ho vaig provar i efectivament sonava bé. Després vaig escoltar mentalment el tercer acord i al provar-ho també encaixava perfectament amb els altres dos. I el mateix em va passar amb el quart acord. Era com si cada acord em suggerís l’acord que l’havia de seguir. I d’aquesta manera, en uns cinc minuts vaig tenir enllestida la segona part.
Encara faltava però la part més difícil que consistia en unir les dues parts, és a dir, passar d’una part a l’altre i tornar al principi altre cop. M’hi vaig estar barallant una bona estona. Primer amb el pas del primer, fins que vaig aconseguir una solució que no m’acabava de convèncer, però que de moment ja valia.
El pas del segon tema al primer encara va ser pitjor i aquell dia no vaig poder acabar-ho de lligar. Per més que hi intentava els dos darrers compassos del segon tema es fotien d’hòsties amb els primers compassos del tema inicial.
Allò no lligava ni amb cola i al final ho vaig deixar per impossible.
De totes maneres estava força content perquè ja ho tenia bastant avançat. Ara ja podia tocar dues voltes del primer tema i tot seguit dues del segon. Com més vegades ho tocava millor em sortia i més m’agradava com sonava, inclús el canvi del primer tema al segon que en un principi no m’acabava de sonar bé. Va ser aleshores que vaig començar a pensar en el nom que li posaria a la cançó i de seguida vaig pensar en la pluja, perquè la pluja sempre m ha semblat romàntica que és el que m’inspirava la cançó quan la tocava.
Així doncs el títol havia de fer referència a la pluja, però no m’acabava de decidir. En principi vaig pensar algun títol en català ‘Dia de pluja’ ‘Dia plujós’ o ‘Pluja’ em recordava massa l’home del temps i no em feia pensar en una cosa més aviat tranquil·la, relaxada i acollidora. Al final em vaig decidir per la traducció a l’anglès ‘Rainy day’. Em va agradar perquè quan ho dius et fixes més en la fonètica, el so de les paraules, que no pas en el significat.
D’aquesta manera tenia un títol que no era llarg, que sonava bastant bé i que parlava d’un dia de pluja, dia de pluja com aquell dissabte de Novembre.

PRÒLEG

Fa molts anys vaig fer una cançó. Ja sé que si no es canta no es pot dir cançó, però mai m’ha agradat això de ‘tema’ o ‘composició’ o el que sigui. I en tot cas, ja canta la guitarra així que tant és.
Tot i que abans vaig gravar alguna altre cosa sempre he considerat aquesta com la meva primera cançó. La vaig fer per guanyar-me el cor d’una noia que m’agradava i d’alguna manera ho vaig aconseguir tot i que no de la manera que jo volia. Sigui com sigui la cançó va crear un vincle entre nosaltres que ha perdurat en el temps.
Una mica més tard de tot això vaig fer un escrit on feia una crònica d’aquesta cançó, el que em va motivar a fer-ho i totes les etapes que vaig haver de passar, des de compondre-la fins acabar de gravar-la.
No fa pas massa vaig recuperar aquest manuscrit que creia perdut i he decidit compartir-lo tal i com va ser escrit en el seu moment. Hi ha afirmacions i opinions que avui en dia no comparteixo o no del tot. També hi ha barbarismes i altres errors que tampoc he volgut rectificar. Al cap i a la fi aquest era jo fa vint-i-cinc anys i si el passat no es pot canviar deixem-lo així.

01 – El naixement d’una cançó

La veritat és que no us puc donar una data concreta del naixement de ‘Rainy day’ perquè és molt difícil ( per no dir impossible) distingir l’instant en que allò que fins aleshores era una idea que sona amb una certa gràcia passa a convertir-se en una cançó.
Es possible que la gent que es dedica professionalment al món de la música, concretament a compondre cançons ho tinguin més per la mà i després de dinar i fer el cafè pensin: ‘vaig a fer una cançó’ i al cap de dues hores tinguin una cançó preciosa.
En el meu cas la cosa no va anar així. De fet, les primeres idees bàsiques de la rítmica (que és la primera part que vaig desenvolupar) ja em ballaven pel cap durant l’estiu del 91. Si recordeu que ‘l’estrena mundial’ és va fer al febrer del 92 us adonareu que la cosa no va ser d’un dia per l’altre.
Com us explicava, la idea bàsica de l’acompanyament ja feia temps que em rondava pel cap i va sorgir de barrejar els acords d’una cançó amb el ritme d’una altre. Segur que a hores d’ara tots vosaltres coneixeu la cançó del grup Extreme ‘More than words’. Bé, doncs el ritme bàsic d’aquesta cançó és exactament el mateix que el de la meva cançoneta.

La cançó d’on vaig treure la idea bàsica de l’acompanyament es titola ‘The forgotten (part II)’. Es una cançó instrumental del Joe Satriani, un veritable virtuós de la guitarra de rock i un dels guitarristes que més admiro.

De fet aquest tema no utilitza els mateixos acords que jo faig en ‘Rainy day’ però el tocar aquest acompanyament i experimentar variacions sobre ell em va dur al meu propi acompanyament. Aleshores encara el tocava amb pua i un punt més ràpid, de manera que la cosa s’assemblava bastant més a un tema funky d’aquests amb marxeta que no pas a una cançoneta tranquil·la i amb intencions més aviat romàntiques. És en aquest moment en que entra en joc l’altre cançó.
Una de les principals característiques d’aquest ritme consisteix en que es toca amb els dits i en els cops que es donen a les cordes en el segon i quart temps de cada compàs. Això dona si es toca bé una entitat pròpia a l’acompanyament, fent-lo interessant per si sol, inclús prescindint de la melodia. Per altre banda, els abans esmentats cops a les cordes ajuden molt a definir el ritme i a fer que el tema ‘camini’, aconseguint a més la sensació de que hi ha algú realment tocant la percussió.
Ara podreu pensar que això de compondre es tracta simplement d’agafar coses d’aquí i d’allà, barrejar-les i ja està. En realitat és bastant aproximat, però tot i així és més difícil del que pot semblar. Tampoc us penseu que vaig pensar ‘Vaig a afegir el ritme d’aquesta cançó a aquesta roda d’acords i ja veurem que maco que surt tot’. La cosa es mou més aviat pel terreny de l’assaig/error,
però sobretot de l’experimentació. Vas provant coses constantment. Coses que sonen bé, però que no t’acaben d’agradar i proves de millorar-les. Afegeixes coses que has tret de la música que escoltes, fins que accidentalment trobes una fórmula que et convenç. (Es per això que els grans músics coincideixen a dir que és molt important escoltar molta música i molt variada, per fer que la teva música sigui el millor possible).
«Tot això està molt bé, però ens estàs dient que la música es fa a base de idees d’aquí i d’allà i sense afegir res de nou», podríeu dir.
Però en aquest punt us haig de dur la contraria ja que si bé és cert que la idea bàsica d’un tema te’l pot portar un altre tema, tota la feina de desenvolupar aquesta idea fins aconseguir un resultat totalment diferent al tema inicial depèn estrictament d’un mateix. En el meu cas particular us puc assegurar que ‘Rainy day’ no se sembla en res a ‘More than words’ ni a ‘The forgotten’ , i això és una de les majors satisfaccions que he tingut al acabar-la.