Història de Rainy day – Capítol 2 : El projecte Rainy day

Hem donat un salt en el temps i ara ens trobem a finals de Novembre. Ja ha passat l’estiu i ens comencem a preparar pel fred i la pluja. Va ser un dia d’aquest s quan una amiga meva em va demanar que li gravés una cinta tocant la guitarra. Evidentment jo no m’hi vaig poder negar i li vaig dir que si. (Bé, en realitat vam fer un tracte, que consistia en que si jo li gravava la cinta ella hauria d’aprendre a anar en bicicleta, però això ja és una altre història). En un principi vaig pensar en gravar algun tema conegut com per exemple ‘Black Orpheus’ o ‘Sunny’, però de seguida vaig pensar que el millor seria gravar un tema propi, que a més a més seria el primer. La idea hem va engrescar des del primer moment i em vaig posar a treballar de seguida.
Fins aleshores l’única que tenia era una progressió d’acords que rítmicament sonava bé però que harmònicament consistien en una roda de blues. Es a dir, que el meu ‘tema’ i el 90 % de les cançons de blues i de rock’n roll i inclús molts temes de jazz tenen el mateix acompanyament. A més a més, tocant sempre el mateix el tema al final es feia avorrit, de manera que el primer que vaig fer va ser buscar una segona roda d’acords, per poder-la alternar així amb la que ja tenia. Aquesta segona roda havia d’estar en una tonalitat diferent a la primera precisament per trencar aquesta monotonia. Aquí és on van començar els problemes ja que per fer-ho bé s’ha de saber harmonia i jo pobre de mi en sabia tant com un bomber d’astronomia.
Per explicar-ho en poques paraules, l’harmonia s’ocupa d’estudiar la estructura dels diferents acords i la seva relació entre ells. No tots els acords sonen bé entre si, i inclús alguns acords poden sonar bé en un context però en un altre es poden pegar patades.
En aquesta situació arribem a un preciós dissabte del mes de Novembre. Aquell dia va estar plovent des del matí fins al vespre. L’aigua anava caient lentament sense presses i la gent no va tenir més remei que quedar-se a casa.
Jo també em vaig quedar a casa, és clar. I recordo que hem vaig passar gairebé tota la tarda tocant la guitarra. Estava provant de trobar la famosa segona roda d’acords. Mentre posava en pràctica el sistema d’assaig/error (que és el sistema que utilitzen tots els que no saben prou teoria musical), sentia la pluja que seguia caient i no se perquè em feia sentir a gust.
Finalment vaig aconseguir la roda d’acords que a la feia seria la definitiva i que curiosament em va sortir en un instant. Mentre tocava el primer acord de la progressió, em va venir al cap com hauria de sonar el segon. Ho vaig provar i efectivament sonava bé. Després vaig escoltar mentalment el tercer acord i al provar-ho també encaixava perfectament amb els altres dos. I el mateix em va passar amb el quart acord. Era com si cada acord em suggerís l’acord que l’havia de seguir. I d’aquesta manera, en uns cinc minuts vaig tenir enllestida la segona part.
Encara faltava però la part més difícil que consistia en unir les dues parts, és a dir, passar d’una part a l’altre i tornar al principi altre cop. M’hi vaig estar barallant una bona estona. Primer amb el pas del primer, fins que vaig aconseguir una solució que no m’acabava de convèncer, però que de moment ja valia.
El pas del segon tema al primer encara va ser pitjor i aquell dia no vaig poder acabar-ho de lligar. Per més que hi intentava els dos darrers compassos del segon tema es fotien d’hòsties amb els primers compassos del tema inicial.
Allò no lligava ni amb cola i al final ho vaig deixar per impossible.
De totes maneres estava força content perquè ja ho tenia bastant avançat. Ara ja podia tocar dues voltes del primer tema i tot seguit dues del segon. Com més vegades ho tocava millor em sortia i més m’agradava com sonava, inclús el canvi del primer tema al segon que en un principi no m’acabava de sonar bé. Va ser aleshores que vaig començar a pensar en el nom que li posaria a la cançó i de seguida vaig pensar en la pluja, perquè la pluja sempre m ha semblat romàntica que és el que m’inspirava la cançó quan la tocava.
Així doncs el títol havia de fer referència a la pluja, però no m’acabava de decidir. En principi vaig pensar algun títol en català ‘Dia de pluja’ ‘Dia plujós’ o ‘Pluja’ em recordava massa l’home del temps i no em feia pensar en una cosa més aviat tranquil·la, relaxada i acollidora. Al final em vaig decidir per la traducció a l’anglès ‘Rainy day’. Em va agradar perquè quan ho dius et fixes més en la fonètica, el so de les paraules, que no pas en el significat.
D’aquesta manera tenia un títol que no era llarg, que sonava bastant bé i que parlava d’un dia de pluja, dia de pluja com aquell dissabte de Novembre.