PRÒLEG
Fa molts anys vaig fer una cançó. Ja sé que si no es canta no es pot dir cançó, però mai m’ha agradat això de ‘tema’ o ‘composició’ o el que sigui. I en tot cas, ja canta la guitarra així que tant és.
Tot i que abans vaig gravar alguna altre cosa sempre he considerat aquesta com la meva primera cançó. La vaig fer per guanyar-me el cor d’una noia que m’agradava i d’alguna manera ho vaig aconseguir tot i que no de la manera que jo volia. Sigui com sigui la cançó va crear un vincle entre nosaltres que ha perdurat en el temps.
Una mica més tard de tot això vaig fer un escrit on feia una crònica d’aquesta cançó, el que em va motivar a fer-ho i totes les etapes que vaig haver de passar, des de compondre-la fins acabar de gravar-la.
No fa pas massa vaig recuperar aquest manuscrit que creia perdut i he decidit compartir-lo tal i com va ser escrit en el seu moment. Hi ha afirmacions i opinions que avui en dia no comparteixo o no del tot. També hi ha barbarismes i altres errors que tampoc he volgut rectificar. Al cap i a la fi aquest era jo fa vint-i-cinc anys i si el passat no es pot canviar deixem-lo així.
01 – El naixement d’una cançó
La veritat és que no us puc donar una data concreta del naixement de ‘Rainy day’ perquè és molt difícil ( per no dir impossible) distingir l’instant en que allò que fins aleshores era una idea que sona amb una certa gràcia passa a convertir-se en una cançó.
Es possible que la gent que es dedica professionalment al món de la música, concretament a compondre cançons ho tinguin més per la mà i després de dinar i fer el cafè pensin: ‘vaig a fer una cançó’ i al cap de dues hores tinguin una cançó preciosa.
En el meu cas la cosa no va anar així. De fet, les primeres idees bàsiques de la rítmica (que és la primera part que vaig desenvolupar) ja em ballaven pel cap durant l’estiu del 91. Si recordeu que ‘l’estrena mundial’ és va fer al febrer del 92 us adonareu que la cosa no va ser d’un dia per l’altre.
Com us explicava, la idea bàsica de l’acompanyament ja feia temps que em rondava pel cap i va sorgir de barrejar els acords d’una cançó amb el ritme d’una altre. Segur que a hores d’ara tots vosaltres coneixeu la cançó del grup Extreme ‘More than words’. Bé, doncs el ritme bàsic d’aquesta cançó és exactament el mateix que el de la meva cançoneta.
La cançó d’on vaig treure la idea bàsica de l’acompanyament es titola ‘The forgotten (part II)’. Es una cançó instrumental del Joe Satriani, un veritable virtuós de la guitarra de rock i un dels guitarristes que més admiro.
De fet aquest tema no utilitza els mateixos acords que jo faig en ‘Rainy day’ però el tocar aquest acompanyament i experimentar variacions sobre ell em va dur al meu propi acompanyament. Aleshores encara el tocava amb pua i un punt més ràpid, de manera que la cosa s’assemblava bastant més a un tema funky d’aquests amb marxeta que no pas a una cançoneta tranquil·la i amb intencions més aviat romàntiques. És en aquest moment en que entra en joc l’altre cançó.
Una de les principals característiques d’aquest ritme consisteix en que es toca amb els dits i en els cops que es donen a les cordes en el segon i quart temps de cada compàs. Això dona si es toca bé una entitat pròpia a l’acompanyament, fent-lo interessant per si sol, inclús prescindint de la melodia. Per altre banda, els abans esmentats cops a les cordes ajuden molt a definir el ritme i a fer que el tema ‘camini’, aconseguint a més la sensació de que hi ha algú realment tocant la percussió.
Ara podreu pensar que això de compondre es tracta simplement d’agafar coses d’aquí i d’allà, barrejar-les i ja està. En realitat és bastant aproximat, però tot i així és més difícil del que pot semblar. Tampoc us penseu que vaig pensar ‘Vaig a afegir el ritme d’aquesta cançó a aquesta roda d’acords i ja veurem que maco que surt tot’. La cosa es mou més aviat pel terreny de l’assaig/error,
però sobretot de l’experimentació. Vas provant coses constantment. Coses que sonen bé, però que no t’acaben d’agradar i proves de millorar-les. Afegeixes coses que has tret de la música que escoltes, fins que accidentalment trobes una fórmula que et convenç. (Es per això que els grans músics coincideixen a dir que és molt important escoltar molta música i molt variada, per fer que la teva música sigui el millor possible).
«Tot això està molt bé, però ens estàs dient que la música es fa a base de idees d’aquí i d’allà i sense afegir res de nou», podríeu dir.
Però en aquest punt us haig de dur la contraria ja que si bé és cert que la idea bàsica d’un tema te’l pot portar un altre tema, tota la feina de desenvolupar aquesta idea fins aconseguir un resultat totalment diferent al tema inicial depèn estrictament d’un mateix. En el meu cas particular us puc assegurar que ‘Rainy day’ no se sembla en res a ‘More than words’ ni a ‘The forgotten’ , i això és una de les majors satisfaccions que he tingut al acabar-la.