Història de Rainy day – Capítol 3 : La decepció de ‘Vacaciones en el mar’

Durant els dies següents vaig començar a treballar amb la melodia, la qual seria la part més dura tant en l’aspecte de creació com de gravació.
De totes maneres com que encara em faltava lligar del tot l’acompanyament no m’hi vaig ficar massa de ple. Precisament això ho vaig poder enllestir quan vaig anar a la meva classe de guitarra, encara que em va costar una decepció i perquè no dir-ho, una bofetada a la meva vanitat.
Resulta que li vaig explicar al meu professor (en Vicenç Solsona, del Taller de Músics) que m’havia tret un tema però que tenia problemes amb lligar les dues parts que el componen. Em va dir que el toqués i jo vaig fer-ho. Quan vaig acabar em va dir que ara toqués la melodia i jo li vaig contestar que encara no l’havia tret. La seva resposta va ser rotunda: ‘Aleshores això que has fet només és una roda d’acords. El que diferència un tema d’un altre és la melodia, perquè per exemple hi ha milers de temes que tenen exactament el mateix acompanyament que el teu’.
Al sentir això em vaig quedar una mica sorprès i vaig pensar que havia exagerat quan havia dit allò dels milers de temes iguals. Però tot el món se’m va caure a sobre quan em va preguntar si coneixia la melodia de ‘Vacaciones en el mar’; tot seguit es posava a tocar el ‘meu’ acompanyament mentre anava cantant la melodia de la sèrie de TV. Eren exactament els mateixos acords, la única cosa que variava era la melodia. Com he dit abans, tots els meus fums i aires de Beethoven_del_segle_XX es trencaren a miques.
Bé, no tot van ser coses dolentes. Després d’això el Vicenç em va ajudar a lligar les dues parts del tema de manera que ara ja ho tenia tot arrodonit.
De fet l’únic que em va dir que fes va ser afegir un parell d’acords a l’ultim compàs de la segona part, però senyor quins acords! Em va dir el nom i ja no els recordo i em vaig estar uns quants dies fins que em van començar a sortir més o menys bé.
A mi em semblaven uns acords d’allò més estranys, però la veritat és que feien la seva feina la mar de bé, així que per què despreciar-los?
Més tard vam estar tocant el tema i els dos anàvem improvisant i tocant l’acompanyament.
Curiosament, ell em va comentar que el tema li semblava que tenia ‘canya’, mentre que a mi em semblava el contrari.
Quan tornava cap a casa, un cop que la classe es va acabar, tenia la mateixa sensació que tindria algú que descobrís que la sopa d’all ja estava inventada. Pensava en la gran veritat que em va dir un amic meu comentava que en la música ja està tot inventant i que constantment estem tornant enrere per fer les mateixes coses que altres havien fet anteriorment.